Neva
Avui, quan fa una setmana justa que vaig posar els peus a la que vull que sigui la meva ciutat, ha començat a nevar. Així que m’he guardat el paraigües plegat a la grossa butxaca de l’abric més gruixut i he deixat que la neu entapissés lentament el meu barret, la bufanda a joc i les espatlles. De la boca sortia un baf que desfeia els flocs que volien tocar-me el nas.
De fet, un berlinès potser no en diria neu, d’això: una massa més líquida que sòlida, que no arriba al terra i que no deixarà cap rastre per d’aquí a unes hores quan, nostàlgic, ho vulgui recordar. Però per a mi, acabat d’arribar de les latituds de migdia, amb anhel de neu, hivern fred, d’il·lusions i de canvi, fa el fet.
Què dir de Berlín que no sigui tòpic, i què dir de l’experiència que no sigui massa personalista?
Caldria dir que Berlín és una ciutat moderna, dinàmica i verdaderament multicultural i oberta, etc… Però poques coses puc dir, en realitat, de la ciutat que he conegut aquests dies, ja que tot i que he estat molt ocupat i cansat, no he fet gran cosa –tampoc era aquest l’objectiu. De moment amb prou feines si he sortit del meu districte, Neuköln o, com se l’anomena aquí: Neustanbul, no cal dir per què. Només un parell de matins, aprofitant la bonança d’un sol que feia més suportables els 10 graus, he voltat amb bici o a peu pels carrerons més tranquils, descobrint llocs de Tempelhof, Schöneberg, Kreuzberg, seguint el riu Spree per Treptower Park o visitant els barris més residencials. La resta del temps, he intentat arrencar la meva vida berlinesa: escola, habitació, compres…
Amb això, m’he adonat que començar de nou és més complicat del què sembla. Estava molt cansat i no sabia per què, però al final ho he descobert: era l’esforç que requereix engegar la maquinària; no en va, m’ha portat 23 anys fer una vida com la que feia fins el 27 d’octubre de 2009!
Costa molt d’arrencar la rutina de zero, encara que ja hagis viscut fora de casa, que hagis anat a comprar pel teu compte, que hagis estudiat llengües, que hagis passat llargues temporades a l’estranger. La consciència de la casa que t’espera, que et resguardarà, on hi trobaràs el confort de l’habitual i la confiança, de l’amor dels altres –hi siguin o no–, l’escalfor d’aquesta llar és una xarxa anímica que et fa més lleu la càrrega del món i t’anima a continuar. Aquesta xarxa s’ha anat teixint al llarg de tots els anys, des que eres petit, des d’abans de la consciència d’estar-lo teixint; a la vegada es recolza en les xarxes que han teixit els teus familiars, els teus amics, les teves coneixences i la societat en general. El confort no és només una casa calenta i una tassa de cafè: és també saber que, a Barcelona, creuar el semàfor en vermell és una cosa normal, que al súper entens els ingredients de les coses, que els horaris dels comerços són els teus, que el metro no funciona quan plou i la renfe mai…
Teixir de nou aquesta xarxa no es fa en una setmana, només per adonar-te que t’has quedat sense ella ja tardes això!
Aquesta no és una reflexió pessimista ni trista; és positiva i delerosa si hi ha ganes de teixir, si hi ha voluntat de començar de nou.
Es podria comparar la meva experiència amb aquells qui marxen a estudiar a l’estranger, o a treballar per una temporada, però no és el mateix. Qui marxa amb un objectiu concret i unes obligacions estrictes com són estudiar o servir a una empresa, no marxa del tot: perquè sap que hi ha un límit, perquè la seva rutina continua esperant-lo quan torni. Començar de nou va més enllà d’això: independentment que estudiï alguna cosa, que treballi del que sigui, qui comença de zero ho té tot per fer. El seu és un objectiu inabastable, perquè és impensable.
Tot i la seguretat del passat, davant seu té un buit immens, fosc i infinit; és en (aquesta) solitud que s’hi ha d’enfrontar, només sabent que ha marxat, només sabent que amb prou feines sap res.
Sí, d’acord. Però què hi fas a Berlín?
Bé, concediré unes ratlles a l’egocentrisme: com he dit, els dies han sigut ocupats perquè he hagut de fer moltes coses, entre altres muntar-me tota l’habitació, havent d’anar a buscar els mobles a una coneguda botiga sueca i muntant-los –encara que, com tothom sap, aquests mobles són fàcils de muntar. També m’he inscrit a una escola d’alemany, on fent gala de la pitjor precisió germànica, em van posar en un nivell massa alt només amb la pregunta de quan temps havia estudiat la llengua –i que jo no vaig entendre; després va resultar que el grup anterior estava ple però per sort m’hi han acabat acceptant. A part, en contra del que m’havien assegurat a secretaria, el transport públic ja no fa descomptes per escoles privades…També he estat descobrint els supermercats, cada un més barat que l’atre. Diuen que els catalans som garrepes? Doncs jo dic que els alemanys són pràctics i que, almenys en intentar reduir despeses, ens hi assemblem. Cada dia a la bústia apareixen uns quants catàlegs dels súpers als quals, sumats als que agafem cada cop que hi passem, hi dedico una àvida lectura, potser perquè és l’únic paper que puc entendre sense mirar massa al diccionari.
Però vaja, de fet no he fet res.
Espero que l’escrit sigui del vostre interès i prego em perdoneu els errors de blocaire principiant que confio anar polint amb el temps.
Sou convidats a fer comentaris!
.
Guim Bonaventura i Bou
.

Barcelona, 1986.





8 comentaris
Saltar al formulari de comentaris