Com un cel pintat però ben real
Com un cel pintat però ben real. Veig passar els núvols sobre el blau –blau cel: mai abans m’havia semblat tan justificat el nom– al ritme d’un sensible acordió.
A Berlín tot funciona diferent i, a voltes, estirat al llit observant el paisatge amb mandra i ànsia, és necessari recordar-se a un mateix que no cal córrer a encalçar els núvols, que la frustració per deixar-los escapar, aquella opressió al cor quan saps que mai més en tornarà a passar cap d’igual, és necessària per comprendre la bellesa del següent núvol, per apreciar l’encant que ens esguarda encara el demà.
A principis d’hivern, solia twitejar cada cop que nevava perquè, acte seguit, deixés de fer-ho. Calgué aquest fracàs per arribar a estimar de debò la neu que després tant de temps ens ha fet companyia.
És el cinquè cop seguit que escolto Manifiesto i ja puc distingir els cops dels botons, la respiració candenciosa del diatònic, tots els matisos dels acords. A fora, han passat exactament 17 núvols.
.
[Ignacio Alfayé - "Manifiesto" a soundclick i myspace]
Guim Bonaventura i Bou
Barcelona, 1986.
3 comentaris
Saltar al formulari de comentaris