I al final, Venezia

Venezia, 24/31 de gener de 2008

Aquells qui hi van passar fa anys s’estremeixen: ‘qui et va veure i qui et veu!’. L’aroma d’humitat dels canals i de les parets florides ha quedat tapat per la fortor de la turistada que nega la ciutat. Fugir dels tòpics, els llocs comuns, és gairebé impossible.
M’esforço a perdre’m, em nego a deixar-me guiar, despisto als que em segueixen. Després de caminar hores i hores, travessar centenars de ponts, arrossegar-me per mil i un carrers, em sembla veure en un petit sotoportego una estranya llum, i, al final, Venezia.

A l’entrada m’hi espera un curiós bambino vestit com fa 50 anys. Em parla en italià i no l’entenc però a ell poc li importa. M’agafa de la mà i caminem per un altre món, ara ja desaparegut. Carrerons estrets en forma de laberint, canals foscos, parets escrostonades, fustes podrides, pous sense fi, escales que porten enlloc, ponts sense reflex a l’aigua…
Deixo anar el nen per fer una foto, i, quan em giro per ensenyar-li, ja no hi és; la foto tampoc. Algú amb massa pressa em dóna un cop, torno a ser entre la multitud.

És realment Venezia, el què he vist? Sens dubte és un altre món, amagat a qui hi passa massa ràpid, a qui es deixa enganyar per una guia. Un món on la reconciliació entre la decadència i la bellesa és possible.
Sol enmig de tothom, comprenc que aquell món no és sinó dins qui vol trobar-lo.

Guim Bonaventura i Bou

Sèrie Vza ’10: entrada primera: Notes de Venezia | entrada següent: Postals de Venezia I