Wer hätte uns gesagt, dass wir so viel Zeit zusammen vergeht würden…
zu S.F.
Die Mystik von Berlin ist das: plötzlich hat man ein Freund kennengelernt. Es lohnt sich nicht zu fragen warum, oder wie viel dauern wird, oder wohin dir bringen wird…
Einfach soll man es genießen und sich genießen lassen.
Berlin ist eine Freundschaft, die durch dem Zeit fortdauert.
Aber dann ist Berlin auch ein Vakuum. Ein ruhiges Jammertal, Stille, Abwesenheiten.
Erinnerungen.
Eine Postcard sagt mir: “bitte, bitte Mama, lass uns nach Berlin ziehen! Zu Hause!”
Bitte, bitte Mama…!
Qui ens hauria dit que passaríem tant de temps junts…
a S.F.
La mística de Berlín és això: de cop s’ha fet un amic. No val la pena preguntar-se per què, o quan durarà, o on et portarà…
Senzillament cal aprofitar-ho i deixar-se aprofitar.
Berlín és una amistat que perdura en el temps.
De sobte, però, Berlín és també un buit. Un mar de llàgrimes contingudes, silencis, absències.
Records.
Una postal em diu: “bitte, bitte Mama, lass uns nach Berlin ziehen! Zu Hause!”*
Bitte, bitte Mama…!
* “sisplau, sisplau, mare, deixa’ns mudar-nos a Berlín! A casa!”
Guim Bonaventura i Bou

Barcelona, 1986.





Sense comentaris
Saltar al formulari de comentaris