La primera nevada
(foto presa el matí del 25 de novembre)
Quan he obert les cortines m’ha aparegut la neu clara i brillant. Eren uns flocs menuts, tímids, com pertoca a la primera nevada, el suficient perquè ens hi anem acostumant. Hauria de ser tradició que, el primer cop de l’any que neva, hom ho relati als seus parents i amics, per fer-los partíceps de la joia que suposa veure aquest bell però modest espectacle de la natura.
He sortit el carrer i m’he deixat amarar per les volves, que es desfeien just un moment abans de tocar-me, com una vaga il·lusió. Dos carrers més enllà era en un cafè, escrivint això. La neu encara no es prou grossa com per veure-la a través dels finestrals o per poder-ne fer fotos nítides; quan es pugui, potser caldrà tornar a escriure’n quelcom.
Tal vegada és a causa de les meves arrels a les terres de migdia que sóc tan sensible a la primera nevada, malgrat que després d’un any al nord d’europa ja en sé una mica de tot això. També sé que ens espera un hivern llarg i dur, de centímetres i centímetres de neu pels carrers, durant el qual veuré nevar fins a l’extenuació. Però, fet i fet, el març ja no sembla tant llunyà, i, ben mirat, també em ve de gust abrigar-me una mica i sentir el crepitar de la neu sota els peus.
- – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – -
M’he recordat a principis de novembre de l’any passat, quan escrivia Neva.
Barcelona, 1986.
1 comentari
Saltar al formulari de comentaris