Per què no vaig aprendre a dibuixar?

Escriptura lliure II

16.VI.2010

Al metro de nou. Antònia Font
de nou. Darrere una revista de
nou. Moleskine de nou. Fins
l’infinit de nou. Fux de
pensament de nou. Tot vell de
nou. Noies. Gent dreta i gent
asseguda. Gent que s’asseu.
Algú n’haurà de fer, algun dia,
un llibre de tot això. Com si fos
important. Com si no fos res.
Com si no hi haguessin ja prou
llibres. Com si n’hi haguessin
pocs, de llibres. Llibres amb
lletres i dibuixos. Junts. Per
ajudar a entendre-ho. Per
contribuir a la confusió. Metros
i més metros. Metros estranys.
Lletres estranyes. Puges i
baixes. Baixa i puja. Escales
mecàniques. Marxa enrere. Cap
al passat. El proppassat 10 de
desembre de 1961, quan ens
estimàvem sense saber-ho, quan
ens vam fer tant de mal. Quan
no ho sabíem. S’aparta per
deixar seure. I parla pel mòbil.
Tant de temps sense escriure i
ara tan sols la necessitat
d’escriure, escriure i escriure.
Sense objectiu ni destí ni final
ni finalitat ni parar ni pensar
més enllà de la següent paraula,
concepte, idea, puntuació.
Escriure fins que la mà fa mal,
fins que el cervell fa mal, fins
que la lletra fa mal. Escriure
perquè no sé dibuixar, escriure
perquè no sé filmar
………………..fotografiar
………………..tallar
………………..parlar
………………..fer.
Per què no vaig aprendre a dibuixar?