Costumisme berlinès I (ext.)

Assegut a la butaca de nom impronunciable que uso massa poc, escoltant la New York City de la sensual Norah Jones, miro el sol resplendir en una parabòl·lica sobre la teulada de la casa del davant. La forma esfèrica de l’antena fa que la llum s’hi marqui d’una forma molt especial i concreta, seguint a la perfecció les regles de la il·luminació en el dibuix: la planxa curvada genera un tímid degradat, en què es fa molt difícil percebre el canvi fins que no t’ho mires en el seu conjunt; la vora, reblada cap a l’altre cantó, és meitat reflex, meitat ombra, sempre concordant inversament amb el degradat central, definint clarament la superfície semiesfèrica que ha de rebotre el senyal del cel.
El receptor s’alça cap enfora, allunyant-se de la placa per posar-se a la distància òptima de convergència de les ones i, estranyament, no fa ombra.

L’antena és sobre una xemeneia i, malgrat això, és blanca i clara –però d’una blancor moderada, en cap cas ofensiva. La xemeneia és feta de maons, color terrós. No està sola: sense forçar el coll en diviso cinc més sobre la teulada de pissarra negra amb diferents trams de pendent variats. Per la part de dalt, l’angle del teulat és discret i permet de caminar-hi per sobre per accedir a les xemeneies i netejar-les o reparar-les.
Les torretes són petites (no deuen fer més d’un metre) però n’he vist d’altres tan altes que porten incorporada una escala –de metall, prima, majoritàriament verda per alguna raó que se m’escapa– que salva la distància fins a la punta. El que no he vist són xemeneies amb teuladeta d’aquelles de llautó, com un barret rodó i divertit, o planes i que permeten a les cigonyes de fer-hi niu.

En la meva ignorància, em pregunto per què unes xemeneies són més altes i d’altres més baixes, per què algunes són primes i les altres grosses. Sí que entenc que el maó és el material adequat en aquests tipus de construccions perquè totes estan construïdes així però desconec quines són les seves propietats que el fan especialment adequat per a aquest ús.
El que és clar és que el color terrós destaca les xemeneies d’una forma majestuosa i a la vegada propera; ens recorda la calidesa de la seva funció i ens fa somniar en vespres d’hivern en què, sota una manta i amb l’única llum de la llar, ens abracem serenament a la companyia estimada mentre de fons sona un blues de veu melosa.

Norah Jones – New York City a Spotify

Be Sociable, Share!