Comiat de Rodamón

A Agustí Bou i Tort (1924–2012), a l’avi

El desvetllat oreig de la primera claror del dia estén un prim llençol de silenci damunt la feina enllestida dels pescadors. Gairebé no en queden, i aquests s’encauen per dormir. Sóc en una platja deserta, sollada, llarga. Rera meu, i d’un extrem a l’altre del litoral de la vella i encerclada terra, sense solució de continuïtat, en un curtíssim temps han bastit un mur d’alts i barroers estatges. La bellesa de la nostra costa és destruïda per sempre. Com em dol! Senyors, jo no sóc res ni ningú i de seguida callaré, però vosaltres haureu de començar després a parlar, perquè us heu de respondre per força a grans preguntes. Hem donat plegats un tast de tomb per la vella i encerclada terra i per alguns altres indrets veïns i amics. Mentre baixa el teló, a la llum de l’alba, mireu com s’endevina en la ratlla de l’horitzó, a llevant, una ciutat. Tot el nostre tros de mar ens hi uneix i ens hi duu. Blanca, polida, sota una altra sobirania, però als llavis i al sentiment la mateixa parla. El nostre mar és sovint trist, emmalaltit per contraris vents i per xafogoses calitges. D’aquesta a l’altra riba el pontarem amb una mateixa i única llengua. Apreneu-la bé, no l’oblideu. Les meves paraules han estat senzilles i clares. He procurat d’entretenir-vos una estona i de servir alhora una simple i nítida música. Si us ha agradat, aplaudiu-la, mentre jo em retiro amb un adéu.