Estació de Berlín
Tipus neu Pols
Gruix 1 cm
Pistes totes/totes
Dificultat baixa (idioma alemany requerit)

Ha sortit el sol sobre aquesta ciutat nevada de finals de gener. L’hivern no vol deixar-nos indemnes d’haver volgut recordar aquest 2012 com l’any sense neu i ens avisa que encara podria quedar-li molt per ensenyar-nos.
I nosaltres, contents, hem sortit a sentir el crepitar dels focs sota els nostres peus, a arrossegar-nos amb trineu i llençar-nos neu per sobre. Per si de cas.

Ara ja només ens preguntem si perdurarà.

——————————–

Altres neus: 4.11.2009 Neva, 24.11.2010 La primera nevada

El desvetllat oreig de la primera claror del dia estén un prim llençol de silenci damunt la feina enllestida dels pescadors. Gairebé no en queden, i aquests s’encauen per dormir. Sóc en una platja deserta, sollada, llarga. Rera meu, i d’un extrem a l’altre del litoral de la vella i encerclada terra, sense solució de continuïtat, en un curtíssim temps han bastit un mur d’alts i barroers estatges. La bellesa de la nostra costa és destruïda per sempre. Com em dol! Senyors, jo no sóc res ni ningú i de seguida callaré, però vosaltres haureu de començar després a parlar, perquè us heu de respondre per força a grans preguntes. Hem donat plegats un tast de tomb per la vella i encerclada terra i per alguns altres indrets veïns i amics. Mentre baixa el teló, a la llum de l’alba, mireu com s’endevina en la ratlla de l’horitzó, a llevant, una ciutat. Tot el nostre tros de mar ens hi uneix i ens hi duu. Blanca, polida, sota una altra sobirania, però als llavis i al sentiment la mateixa parla. El nostre mar és sovint trist, emmalaltit per contraris vents i per xafogoses calitges. D’aquesta a l’altra riba el pontarem amb una mateixa i única llengua. Apreneu-la bé, no l’oblideu. Les meves paraules han estat senzilles i clares. He procurat d’entretenir-vos una estona i de servir alhora una simple i nítida música. Si us ha agradat, aplaudiu-la, mentre jo em retiro amb un adéu.

Salvador Espriu, D’una vella i encerclada terra

Edició commemorativa del centenari del
Centre Excursionista de Catalunya

A l’aeroport ens trobem amb el pare. El meu germà s’ha saltat classes per venir a acomiadar-me. Fa cara de calcular mentalment quan trigarà a visitar-me i, de pas, també una ciutat que el té captivat. Un últim cafè i un nus a la gola. Paraules vagues en un comiat estrany: tan lluny i tan a prop. Amb prou feines uns 1.874 quilòmetres de salt a un buit de temors i il·lusions, empenta i incertesa. Aproximadament 1.874 quilòmetres que, si bé d’anada es faran en una mica més de dues hores, ningú pot dir –encara– en quant de temps es faran de tornada.
De moment ja són dos anys. I comptant.

El reputat director alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) va presentar fora de concurs a la passada Berlinale la seva última creació “Pina – tanzt, tanzt sonst sind wir verloren”. Fa uns dies es va estrenar als cinemes del país. La pel·lícula en 3D és un homenatge sentit i bell cap a la ballarina Pina Bausch, que morí l’estiu de 2009 després de més de 35 anys al capdavant de la seva companyia.

Pina Bausch nasqué el 1940 a la ciutat de Solingen i fou ballarina, coreògrafa i mestra de dansa. El 1973 fundà el Tanzteater Wuppertal Pina Bausch, un dels principals centres de creació i investigació de dansa contemporània. Amb dedicació i molt d’encert Pina esdevingué un referent a nivell mundial com a “coreògrafa de la contemporanietat”, recollint premis arreu durant més de cinquanta anys. Gran part de la seva vida visqué a Wuppertal, una curiosa ciutat estesa al llarg d’una vall angosta on, a causa de la manca d’espai, es decidí construir el tren urbà penjant d’uns carrils elevats.
La seva relació d’amistat amb Wim Wenders començà el 1985 quan aquest quedà meravellat per l’espectacle Café Müller. De seguida el cineasta volgué portar a terme una col·laboració però els mitjans tècnics cinematogràfics no el convencien fins que, amb l’aparició del 3D, veié la manera i començaren a treballar conjuntament per traslladar a la gran pantalla les obres Café Müller, Le Sacre du Printemps, Vollmond i Kontakthof.

Al film, la ballarina és tendrament descrita amb paraules dels membres de la seva companyia: propera, senzilla inspiradora, càlida, critica, sensible, forta… Un relat nostàlgic a través de retrats d’alguns dels seus ballarins: “[treballar amb ella] era ser més humà”, “em mirà durant 22 anys des de darrere una taula; això és més del què els meus pares m’han vist”, “no se què és la vida sense Pina.” A la vegada, però, un homenatge alegre, una mirada cap al futur a través de la seva dansa: “[les seves coreografies són] una barreja entre ser infant i adult a la vegada”, “em va dir: balla per l’amor.”
El film mostra no tan sols les creacions originals de Pina sinó també el que els ballarins aportaren als seus espectacles. Treu la dansa a l’exterior, portant-la als paisatges industrials, urbans, naturals i humanitzats de Wuppertal transcendint els espais i conjugant-los en l’obra de Pina, fent-la créixer en l’escenari que la féu possible. Wenders és capaç d’integrar en les coreografies tan peces arquitectòniques precioses i delicades com infraestructures gegantines i sobrehumanes, emplenant els seus buits de sentit i bellesa, dotant la dansa de dimensions inabastables i sensacions delicades com l’aparent lleugeresa del tren penjant.

En quant a l’ús de la tècnica 3D, és clar que es genera una relació estreta entre aquesta i el contingut fílmic: la nova tecnologia fa possible la pel·lícula i el film dóna significat ple a aquesta tècnica, fins ara relegada a pel·lícules comercials. Wenders ho tenia clar: “el 3D era la manera de fer-ho! Només incloent la dimensió de l’espai vaig tenir la confiança de poder trobar una manera de plasmar la dansa de Pina en la pantalla.”
Això, però, també té desavantatges: potser perquè estem poc acostumats a aquesta tecnologia a vegades –i en especial per certes persones– pot resultar artificiós. Malgrat tot, personalment, la major part de la cinta vaig poder oblidar-me de les ulleres i l’esforç visual que suposa i vaig fruir plenament, tenint la sensació d’entrar a la dansa, de moure’m entre els ballarins, de volar amb ells.
Era una decisió arriscada, però sense 3D aquesta pel·lícula no seria concebible.


Pina – tanzt, tanzt sons sind wir verloren
Pel·lícula de dansa en 3D
Dirigida per Wim Wenders
Amb a companyia de ballet Pina Bausch de Wuppertal


Article publicat originalment al bloc Des de Berlín Guim al diari Ara.

Estimada Primavera, que aquesta època sigui de renaixement i despertar.
Que brilli el sol i faci caloreta. Que ens plogui de tant en tant –per netejar l’aire.
Estimada Primavera, que faci ventet i ens acariciï suaument els cabells. Que les tórtores
cantin al matí i les orenetes volin al capvespre. Que s’allarguin els dies mica en mica.
D’acord, que hi hagi pol·len, però només una mica –lo just perquè creixin florides flors
maques i vistoses que ens alegrin la vista i facin fruir els badius.

Estimada Primavera, sigues bona amb nosaltres com nosaltres hem sigut pacients amb l’hivern.
Volem calçar sandàlies, i portar barret de palla, i banyar els peus als llacs,
i prendre cervesa fresca al canal, i córrer amb bicicleta, i riure sota el sol, regalar
tulipes, i fer migdiades als parcs, i amarar-nos sota la pluja,
i gaudir de l’estació més bonica de l’any.

Estimada Primavera, que aquesta sigui l’època del renaixement i el despertar,
perquè ens ho mereixem.


Guim Bonaventura i Bou


I una cançoneta que m’ha agradat:

sterben mir die Blumen ich kann nichts machen
wieviel ich sie auch gieße
sie welken mir nach wenigen Tagen
und ich kenn den Grund nicht

* * *

sie stellen mich auf die Probe weil sie mich kennen
dass ich nicht mit den Füßen auf dem Boden stehe
dass ich wenn man mich verlangt bin nicht da
dass alles was wächst nach und nach stirbt
wenn die Ausdauer nachlässt
wenn man ablenkt und den Norden versäumt

Mazoni, Se’m moren les plantes (Sterben mir die Blumen)


Mit der Hilfe: Sybille Kappes (Text) und Bernat Bonaventura (Foto)